Em vaig quedar sense feina i vaig guanyar un destí: pintar.
Projectes impossibles, fets possibles.
Soc barceloní, nascut el 1977. Em coneixen com a Mapa des del 2020 i la meva obsessió és clara: fer possibles els projectes que altres veuen impossibles. No espero encàrrecs. Els creo. Dia rere dia. Des de zero.
Amb Copyright77, el meu estudi d’art a Barcelona, em vaig convertir en el meu propi client. No pinto per agradar. Pinto perquè ho necessito. Així vaig començar: creant sense esperar res a canvi. Ara, espero vendre’t el meu art.
Saps qui és l’Isra Bravo? Com diu ell, això de canviar el món… sona bé en un discurs barat. Jo no. Jo pinto. El que em plantejo és més simple: deixar empremta en qui es creui amb el meu art. Però no només a casa meva.
Per què t’ho dic? Perquè igual que l’Isra Bravo sóc pare i tinc un nen que encara té les dents de llet… i també cada nit l’adormo amb contes que invento només per a ell. I ja em diu: “papa, m’agraden els teus quadres”.
Copyright77: el meu estudi, les teves parets… si t’atreveixes.
Bonic és fàcil. Inoblidable ho faig jo.
Definir el que faig no és fàcil. I millor així. Perquè allò fàcil avorreix. El meu art no combina amb el teu sofà. Combina amb el teu cap. Pinto per deixar cicatrius a la memòria, no per decorar parets.
El que faig és un còctel salvatge: una mica d’allò abstracte, una picada d’ullet al dripping més desfermat d’en Pollock i l’osadia de barrejar estils com qui trenca les regles amb un somriure. En cada peça trenço esquemes, o no seria art.
No vinc d’acadèmies ni de títols penjats a la paret. Vinc d’alguna cosa més salvatge, més poderosa: l’automotivació. Aquest motor que no s’apaga mai. Aquest motor que jo en dic creativitat.
No crec futurs. Creo realitats noves. Allò bonic s’oblida. Allò incòmode, allò potent, allò estrany… queda. Això és el meu. Si vols una obra que no sigui “bonica”, sinó inoblidable, és teva... si t’atreveixes a comprar-la.
Amb cada obra t’entrego un document escrit i signat.
La història que ningú més coneixerà, només tu.
L’art que compres… t’explica un secret.
Et contaré una cosa que gairebé ningú sap: cada vegada que acabo una obra, sento que m’he tret un pes de sobre. No és només pintura, ni formes, ni colors. És una part de mi que necessitava sortir. Per això cada quadre té un nom. I aquest nom no és casualitat. És la pista de la història que hi ha al darrere: què em va moure a començar-lo, quant de temps em va costar acabar-lo, quin record va quedar atrapat al llenç.
Però aquí ve el curiós: quan tu el compres, aquella història ja no em pertany només a mi. Comença a tenir un altre significat. El teu. I aleshores… passa la màgia: la meva obra es converteix en el teu mirall. I junts escrivim una nova història.
No busquis “un quadre bonic”. Busca l’obra que et sacsegi per dins. La que, en veure-la, et digui en silenci: “soc per a tu”.